
A la sala d’exposicions, coixins a terra, rotllana i cames creuades. Al terra, just davant meu, objectes del neolític: una destral de pedra polida, un ganivet de sílex, un collaret de variscita, una olla de boca quadrada. També utensilis del present, gairebé el mateix en versió moderna. Jugàrem a col·locar les coses a la Caixa de l'ara i la Caixa de l'abans…
Després un conte, aquell d’una preciosa pedra verda que cercava els seus orígens amb la seva amiga Teia i que arribà un bon dia a Gavà, per descobrir que no estava sola. En el trajecte per boscos imaginaris, vam ser arbres bressolats pel vent, ocells cantaires en primavera, llops endormiscats...
I més joc. El telèfon, us recordeu del joc del telèfon? Amb les consignes que passaren de boca a orella (boleta verda, boleta vermella, boleta groga...) vam fer junts un collaret, similar als de variscita, que posà en envidència els avantatges del treball cooperatiu sense dir-ho.
Quan finalment vam recòrrer l'exposició Xarxes, cercant aquells objectes de l'abans i la tomba on jeien la Teia i la Variscita, la curiositat continuava ancorada, encara, a cada gest.
I de tant fer veure un món distint, jo mateixa me’l vaig creure, i de tant creure que tot és possible, aquells nens i nenes vestiren la Cultura de nous atributs. Un regal.
La cultura també pot ser somni i possibilitat...
Es molt maco i enriquidor quan trobes que allò que vols transmetre el recollen uns nens petits que encara tenen molt per oferir i per fer, però que a la vegada adquireixen uns coneixements del passat que els poden ajudar a comprendre el seu present, per això la feina dels monitors dels museus és una tasca molt important, però a la vegada molt poc reconeguda pels de fora. Anim i endavant.
ResponEliminaMari.